Anar de fires de vi és una cosa que tot amant del vi hauria de fer alguna vegada a la vida, és més ho recomano com una activitat d'enoturisme. Un cop l'any, et marques la fira que et vingui de gust i puguis visitar, arregles la logística i et llargues. Si cada un fes això el món del vi agafaria una orientació més humana.
Ja ho se, és impossible portar aquesta proposta més enllà de cert grau. Però proposo començar. Hi ha fires que t'ho fan més potable; altres que ho fan imposibe però perquè són tan professionals que es fan avorrides o necessites conèixer algú que et porti a la primera festeta.
Dimecres passat vaig anar a Millésime Bio a Montpeller. I realment va ser un moment de felicitat. Sent una fira professional en la qual no faltaven els compradors japonesos que anaven al que anaven, podies quedar conversant amb els viticultors una bona estona. Tots presenten amb amor i orgull les seves creacions en un saló molt gran on havien 500 productors presentant vins que fan amb cura, amb produccions que no passen de les 20 o 30 mil ampolles per poder fer un treball artesà que garanteixi la qualitat del producte i el respecte per la seva consumidor.
Per això caminar pels passadissos de Millésime Bio era escoltar parlar de les moltes formes d'emprendre un treball artesanal des de la vinya i amb la menor intervenció possible de factors exògens des tractors fins llevats.
I també escoltar parlar amb positiva sorpresa dels compradors japonesos especialitzats en vi orgànic, d'agricultura procedent de pràctiques biodinàmiques o ecològiques (disculpin que no faci sistemàticament les diferències entre totes), que suposen cada vegada millors oportunitats per a aquesta forma artesana, més arriscada i apassionada de produir vi.
El que vaig gaudir en definitiva, va ser la sensació d'estar en un saló professional, on uns venen i altres compren, que de tota manera aconsegueix mantenir la calor i l'esperit jodón dels van venir artesans. També vaig gaudir Londres o Bordeus, però hi havia distància, ambient més aviat de vestit i corbata i representants de producte que van al que van. I si em permeten bastant, bastant masclista. No així les fires de vins naturals, on de tota manera i per ara mana la sensibilitat masculina.
Les queixes respecte de com és de difícil moure vi a Espanya sempre estan. Però aquesta vegada prefereixo quedar-me amb el positiu. La recomanació d'anar de fires de vi que ens ventila el cap i ens posa davant de gent molt singular. La constatació que el món del vi natural, de procendencia biodinàmica es consolida i creix. I que segons també sona pels passadissos hi ha cada vegada més productors de vi que busquen reconvertir a la biodinàmica ja formes més equilibrades, naturals, harmòniques de produir com un acte d'amor a la vida.
Em sembla que és una lindísima forma de començar l'any viatger ...
Brindo pels van venir i pels viatges pel món del vi :)
Mai he anat a una fira de vi, només a alguna Festa del Albariño a Cambados.
Ha de ser un plaer ser-hi, conèixer, provar, aprendre, compartir.
El punt a la llista de ToDo
Salutacions.
Hola Malena,
Entraves i percebies que no era una fira a l'ús.
Disposició de les taules, compartir, relacionar-te, proximitat.
Fluïa l'energia, entusiasme.
Treballar en harmonia.
La seva pogués sol consumiria vins BIO.
Hola estimats amics!
Crec que Bentley estarà d'acord amb mi encoratjar Smiorgan ia tots a visitar alguna de les tantes fires de vi que hi ha al any.
Em proposo organitzar un calendari i donar la informació amb la suficient antelació com per programar.
I fins és probable que puguem organitzar alguna activitat junts.
M'alegra vovler a les nostres converses d'amics i de vins en aquest 2010
Un gran abraçada i seguim promovent els millors vins :)
Salut!
"Des Japonais" és el que gairebé murmuraven alguns productors quan, a meitat d'una xerrada distesa, movian fugaçment ulls i cap per fer-te notar que s'acostava un oriental amb llibreta i bolígraf en mà. Pujava unes dècimes la tensió en l'ambient. Llavors la teva conversa s'entretallava per moments, un parell de respostes curtes als compradors del llunyà Orient, tast rapidíssima, tot per fora i anotacions al marge de la llibreta: caràcters indesxifrables.
Després tot tornava a una relativa normalitat, els músculs del productor es relaxaven, mirada còmplice, espatlles encongides. Volta a la conversa pausada i tranquil · la amb els artesans del vi. Perquè en Millésime Bio, en general, abundaven els artesans del vi. Més de 500 productors de França, Itàlia, Espanya i algun país més. Tots sota aquest segell que sembla dotar d'una certa pausa i calma en el fer, alguns més i altres menys. Algun personatge fet a si mateix, altres amb més pose, molta gent esforçada a fer i donar a conèixer part de la seva vida. En altres Fires es va al que va, com bé dius Malena: fixa't en aquesta quants productors ens van dir, a més de provar els seus vins, que provéssim els de la taula del costat. Més de dos i més de tres. Això parla i molt bé l'ambient en què se celebra aquest esdeveniment.
Nosaltres vam començar empassant tot i acabem escopint més del que volíem. Tota una tècnica. Passem de la Serra de Sevilla a la Rioja Alabesa, amb parada tècnica a Rias Baixas. Després una bona acampada per les aromes del Llenguadoc Rosselló, provant d'aquí i d'allà, alguns ja coneguts i altres per conèixer. Fantàstics els vins de Calce, minúscul poble del Rosselló. També hi va haver una mica de Priorat. I fins i tot ens vam atrevir a fer broma amb la noia de la cafeteria demanant-li si tenia una mica de vi per acompanyar el sandvitx amb què assentem tant beuratge.
Finalment vam decidir sortir a prendre l'aire (i sovint aire!) I esgotar el bon sol de la zona, abans de prendre el cotxe i tornar al costat sud dels Pirineus. Em quedo amb tot, i sobretot amb l'apunt "els Pirineus no han de ser considerats com una frontera a efectes vinícoles". Els muntanyencs ho sabem bé: els Pirineus mai han estat, realment, una frontera. Al contrari, sempre van ser una via de comunicació més fluida del que es creu, amb les seves pròpies lleis, i molt clares. Les fronteres van arribar després. Tenim molt en comú en cada costat.
Que bo Marc això que comentes. Això de que els Pirineus no són frontera, imagina com em sona això a mi en el meu cap que sóc de la taca, la muntanya més alta és la petita serra que acull els molins del meu poble. Però és genial, jo no he estat en gairebé cap fira, però l'any passat a Barcelona va ser genial, conèixer els van venir francesos amb els seus vins naturals era genial, jo ni papa de francès ells ni papa d'espanyol, però al final ells van entendre que la airén era el raïm més plantada i que el meu vi de airén era l'únic al mercat amb aquest color. I jo vaig entendre que el defecte que aquí tothom posa a l'Brett allà ni és defecte ni és res. Va ser genial.
Espero poder retrobar-me aviat amb tots vosaltres en alguna fira, exposant o tastant m'és gairebé indiferent.
Salut i bon vi.